Vull realitzar un programa d’estimulació cognitiva adreçat als usuaris del Centre de dia per tal de millorar i optimitzar les seves capacitats cognitives. Per fer-ho realitzaré varies sessions o tallers amb activitats que fomenten l’estimulació cognitiva
Usuaris : Persones amb malaltia mental crònica. El número total d’usuaris del centre és vint. Cadascun amb una patologia mental diferent i amb edats compreses entre els 18 i els 65 anys.
Les patologies dels usuaris són :
-Esquizofrènia, trastorns esquizotípics i trastorns d’idees delirants.
-Pacients amb símptomes psicòtics (després de descartar l’organicitat).
-Trastorn bipolar.
-Episodis depressius greus amb símptomes psicòtics o sense i/o risc de suïcidi.
-Trastorns neuròtics greus (obsessius compulsius, dissociatius i somatomorfes).
-Trastorns greus de la personalitat.
- Dubte diagnòstic.
-Trastorns psiquiàtrics que no milloren després d’aplicar-hi el tractament adequat
Parteixo de la premissa que els dèficits o alteracions cognitives no són símptomes primaris, però cada vegada cobren major importància i presència en el curs de la discapacitat o trastorn, fins a l'extrem que l'Estimulació Cognitiva passa a ser una tècnica d'intervenció complementària important. Quan parlo de dèficits o alteracions cognitives em refereixo a la pèrdua de capacitat en funcions tan primàries de la ment com són l'atenció, la memòria, el raonament i la planificació, la flexibilitat mental, la psicomotricitat o la fluïdesa verbal i el llenguatge. Com és de suposar, la deterioració en qualsevol d'aquestes àrees es veurà reflectit, interferint en major o menor grau, en la capacitat intel·lectual general del subjecte.
Si bé cada programa d’intervenció ha de tenir uns objectius específics definits en funció d’aquelles necessitats a què pretén donar resposta, hi ha uns elements comuns a tots ells que donen coherència al programa general d’intervenció, entès com una xarxa que configura un itinerari psicosocial i formatiu. Aquest itinerari no s’ha d’entendre d’una manera lineal, ja que s’ha d’adaptar a la variabilitat evolutiva de la malaltia i al moment concret en què es trobi cada usuari.
Des del punt de vista de la metodologia, els diferents programes d’intervenció s’estructuren de manera que facilitin de manera equilibrada tant l’acompanyament individual com el seguiment grupal, afavorint processos i potenciant tant la participació activa com l’avaluació individual i col·lectiva. Les activitats tenen una finalitat en si mateixes i alhora són un objecte intermediari, amb intencionalitat i funció terapèutica. És segons aquests criteris que podem acompanyar la persona usuària en el procés de reconstrucció de la seva personalitat. L’activitat pren sentit quan facilita la capacitat d’aprendre, de reconèixer i de desenvolupar habilitats, capacitats, coneixements i relacions que afavoreixin el creixement; és a dir, quan permet realitzar i realitzar-se.
La salut mental no és només l'absència de trastorns mentals. Es defineix com un estat de benestar en el qual l'individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat. No oblidem que des de la psiquiatria, el paper de l’educació fins aquest moment ha estat secundari , ates que d'entrada no es planteja la realitat interna del subjecte, sinó que parteix d'unes potencialitats per a assolir el màxim de desenvolupament del subjecte, la qual cosa no és suficient quan es considera la realitat que envolta les malalties mentals