Durant dècades s’ha conegut la increïble capacitat del cervell per adaptar-se i seguir exercint les seves funcions després d’accidents traumàtics que l’han afectat seriosament. No obstant això, solament recentment s’ha aplicat el concepte de «plasticitat cerebral» malalties que comporten la deterioració progressiva del cervell i les seves funcions com són el cas de les malalties mentals.
Cada vegada està més acceptat que l’estimulació cognitiva, basada en l’anterior concepte de la plasticitat cerebral, pot millorar les funcions mentals i la qualitat de vida de pacients amb deterioració cognitiva lleu, demències lleus o moderades. Especialment s’han assenyalat una sèrie de beneficis com:
• Disminució de la velocitat de progressió de la malaltia, mesurada mitjançant les corresponents avaluacions neuropsicològiques.
• Reducció dels símptomes de tipus emocional d’irritabilitat i apatia.
• Manteniment de la comunicació verbal.
• Millora, segons el pacient, de la seva qualitat de vida.
• Disminució més lenta de les habilitats funcionals per a la vida diària.
La base de l’estimulació cognitiva es troba en el concepte de neuroplasticitat cerebral, que es pot definir com «la capacitat del cervell d’adaptar-se, regular i remodelar la dinàmica de la neurotransmissió davant situacions adverses, fins i tot en edats molt avançades» (Geschwind 1985). La neuroplasticitat del cervell humà permet renovar les sinapsis entre neurones, de manera que neurones properes a la zona afectada adquireixen noves sinapsis i, per tant, noves funcions (Nieto-Sampedro 1988). Aquesta capacitat de rehabilitació cognitiva ha estat àmpliament demostrada en persones amb disfuncions causades per traumatismes i és evident també durant el procés d’envelliment normal (Norman, Nieto-Sampedro 1991; Katzman, Björklund 1971) i també existeix en el cervell de les persones amb demència, encara que en mesura més petita (Barbacid 1994). Aquesta degeneració cerebral provoca una sèrie de pèrdues característiques d’aquest tipus de malaltia: memòria, apràxies, agnòsies, desorientació tempoespacial, afàsies, aprosèxies (atenció i concentració), així com dificultats per al càlcul, per fer seqüències d’accions i pensament abstracte.
Per tractar aquesta simptomatologia s’han desenvolupat tractaments farmacològics que tenen els seus principis actius relacionats amb els diferents dèficits bioquímics que s’han detectat en els estudis realitzats.
L’estimulació cognitiva apareix cada vegada més com un tractament complementari al tractament farmacològic. Aquestes tècniques s’estan fent servir en diversos països. del nostre entorn i també a Espanya, que n’inicià la pràctica fa més d’una dècada
(Galiano 1988).
La justificació dels resultats de l’estimulació cognitiva en el manteniment de les capacitats en persones amb demència es pot trobar en almenys dos raonaments (Jódar 1999, en premsa).
L’estimulació continuada augmenta el nombre de sinapsis entre neurones i, per tant, millora el funcionament dels circuits neuronals, aspecte que no garanteix la regeneració en cervells malalts però que sí retarda l’aparició de dèficits cognitius (Kesslak [et al.] 1997).
Una altra capacitat que mantenen els cervells afectats per demència és la capacitat que la funció d’un determinat circuit pugui ser assumida per un altre circuit neuronal que anteriorment no tenia aquesta funció. L’estimulació cognitiva també millora aquesta capacitat cerebral.
L’estimulació cognitiva no és una tècnica gaire estesa i, per tant, no és fàcil trobar experiències que demostrin l’eficàcia d’aquest tractament. Existeixen, no obstant això, diferents autors que han realitzat estudis de camp i fins i tot algunes experiències amb mètode experimental que donen proves empíriques dels bons resultats que podem obtenir.Un dels primers estudis es va presentar el 1993 a la III Reunió Internacional Alzheimer Europa celebrada a Madrid i plantejava els efectes positius de la psicoestimulació a curt i mitjà termini.
Posteriorment, al Congrés Nacional de Neurologia es varen presentar els resultats de l’aplicació del Programa de Psicoestimulació Integral (Tàrraga 1996). L’estudi realitzat amb quaranta persones diagnosticades de demència demostra la millora en els resultats de diferents proves (MMSE, Set Test, Boston…) en les demències vasculars i subcorticals i un manteniment estable en els casos de malaltia d’Alzheimer
Els autors amb experiència en estimulació cognitiva confirmen la utilitat d’aquesta en el tractament de persones afectades de demència: «La tasca diària en l’estimulació del malalt amb demència i el mesurament dels resultats obtinguts corroboren la possibilitat d’aprenentatge del malalt de demència, capacitat d’altra banda que depèn del tipus i de l’estadi d’evolució» (Tàrraga 1997).
Altres estudis realitzats amb tècniques específiques també presenten uns bons resultats d’aquests tractaments. Algunes d’aquestes experiències són les que es presenten en la utilització de tècniques d’orientació en la realitat (Holden, Woods 1982) i estimulació de la memòria (Hutton [et al.] 1996).
També trobam algunes experiències amb mètode experimental tot i que no són gaire habituals. A la Universitat de Mòdena es va dur a terme una experiència amb un grup d’estudi, al qual es varen aplicar tècniques d’orientació en la realitat, i un grup control, per observar les diferències entre els dos grups durant un any de tractament. Els resultats del MMSI del grup d’estudi varen millorar a curt termini i es varen mantenir constants a llarg termini. Els resultats del grup control varen ser clarament un empitjorament constant. (Baldelli [et al.] 1993).