Les persones
afectades per algun tipus de demència comencen a sofrir una deterioració
cognitiva que s’inicia de manera lenta amb els primers símptomes de pèrdua de
memòria recent i algunes dificultats per
realitzar tasques quotidianes i progressivament es van fent cada vegada més importants. Aquest procés pot
tenir una durada molt variable, d’entre
dos i deu anys, i comporta una evident dependència de la persona malalta
respecte del seu entorn, que necessita
cada vegada més atencions.
La cura d’aquestes persones ha estat objecte
de diversos estudis (Bermejo 1998). Les dades
d’aquest estudi ens diuen que el 85% dels malalts viuen amb la seva
família, que el 88% té un sol cuidador
principal i que entre el 50 i el 70% dels cuidadors identifiquen la seva càrrega com a important.
La malaltia suposa
una desestructuració i un desgast important per al cuidador principal i per a la família en general. Aquestes
famílies reben suport de manera desigual des de l’Administració pública, les
associacions d’Alzheimer i també existeix l’oferta privada. Els recursos que poden rebre són principalment
atenció per realitzar les activitats de la vida
diària amb serveis d’ajuda a domicili i centres de dia per als malalts.
Aquests recursos,
no obstant això, no són en la majoria dels casos especialitzats en demència,
sinó que són els mateixos que s’ofereixen a persones grans dependents.L’oferta
de teràpies per evitar o alentir l’avanç de la malaltia es redueix moltes
vegades als tractaments farmacològics. L’oferta de tractaments complementaris
pràcticament no existeix o és poc
significativa. Principalment, es concreta en alguns centres de dia en els quals es practica l’estimulació cognitiva,
però no són gaire, atès que, en la majoria dels
centres de dia que existeixen en el nostre entorn, no hi ha cap unitat
específica per a malalts afectats per
demència. El centre de dia especialitzat
és un gran recurs per a aquestes persones, atès que pot oferir un bon tractament, el manteniment de
la persona al seu domicili, pot promoure
les relacions amb altres persones i evitar l’aïllament i, al mateix
temps, proporcionar unes hores de
descans per a les famílies. Tot això, sempre que la persona rebi les atencions adequades per a la seva malaltia.
No obstant això, no són suficients en
nombre i, a més, moltes persones no presenten un perfil idoni per a
aquest tipus de recurs. Per tant, s’han
de desenvolupar noves propostes d’atenció que puguin atendre les noves necessitats, cada vegada més emergents,
d’aquest col·lectiu de persones.
Apropar el recurs a
l’entorn de l’individu és una perspectiva que en els últims anys està clarament reconeguda. A més, en el cas de la
malaltia d’Alzheimer, pensam que és més
adequat atendre la persona en el seu propi domicili, sempre que sigui
possible, tenint en compte els problemes
de desorientació i la possibilitat de problemes de comportament en trobar-se en un entorn totalment desconegut
i, per tant, que li genera inseguretat, amb la
qual cosa augmenta la probabilitat que respongui a l’estrès que això li
supo